Flora

El Port és un massís molt accidentat, amb predomini del terreny calcari i un clima càlid i sec amb tendència mediterrània, però amb influències continentals. Tots aquests factors fan que la vegetació del Port sigui molt rica i variada, amb gran diversitat d’espècies. A grans trets, podem dir que a les parts baixes predominen les garrigues, les brolles i el pi blanc. Més amunt trobem els alzinars i per damunt dels 800 metres, la pinassa i el pi roig. Cal remarcar que al barranc del Retaule hi ha el bosc de faigs més meridional de Catalunya. El pi rojal del Port, per la seva singularitat, pren el nom de pi rojal tortosí. Els pins negrals, de fulla més llarga, en molts indrets es veuen juntament amb els rojals.

Les espècies arbòries més rares i, per tant, amb més interès geobotànic del Port, deixant de banda el faig ja esmentat, són: el roure, el freixe, el salze del Port, el tell, el trèmol, el púdol i els aurons.

Altres espècies vegetals que podem trobal al Port són: l’alzina, el grèvol, el boix, la boixerola, el teix, el romaní, el ginebre, el margalló, l’espígol i el té de roca.

El pi.

nom descripció
Pi blanc Pinus halepensis
Pi negre Pinus nigra

pi

El pi blanc és el més fàcil de veure pels Ports i el que més extensió té a Catalunya. Pot arribar als 20 m. i la copa sempre clara, està formada per rames llargues i primes. Una distinció d’aquesta espècie són les pinyes, que maduren a finals de l’estiu i es queden a l’arbre durant alguns anys. Les seves fulles tenen forma d’agulla, són de color verd clar i apareixen a parelles a les rames finals. No solen passar dels 12 cm., però en general no superen els 10 cm.
S’adapta molt bé als Ports, però és continuament atacada per la processionària, detectable per les bosses blanques de seda que fabriquen les orugues d’aquesta papallona a les seves branques. El mal causat per aquesta plaga és considerat el més important després dels incendis forestals.
És un protector del terra en zones molt afectades per l’erosió.El pi negre és l’altra espècie de pi dels Ports.Es tracta d’una espècie de gran tamany, ja que pot arribar als 50 m. d’altura i una vida de 500 o 600 anys, encara que són d’un creixement molt lent. Quan són joves, les rames neixen quasi a nivell de terra, donant-los-hi un aspecte cònic, però pel pas del temps aquestes rames desapareixen. Les seves fulles es caracteritzen pel seu color verd foss. Les pinyes, sempre petites, acostumen a aparèixer en grups de dos o tres.

Taula dels arbres monumentals dels Ports.

nom descripció
Pi gros

pi gros

El pi gros de les Vallcaneres o pi del Retaule és un arbre majestuós, la pinassa més grossa de Catalunya i, possiblement, de l’Estat. Situat al terme municipal de la Sénia té 4,60 m. de volt de canó, un diàmetre d’1,78 de mitjana i 33 m. d’alçària.
Es troba pujant per la pista forestal del barranc de la Fou cap a les Vallcaneres, i ramal cap al Coll d’Assúcar, a uns 10 minuts caminant per una sendera que surt de la Font del Retaule, al mig d’una obaga meravellosa. És un arbre majestuós, amb un canó molt recte i net. Se li calcula una edat de més de 700 anys (que correspondria al temps de Jaume I, de Ramon Llull o del començament de les obres de la catedral de Barcelona). Es diu que l’arbre feia de fita entre finques i per aquest motiu ha estat sempre respectat.
L’arbre va ser declarat monumental per l’ordre del DARP de 3 de desembre de 1992 (DOGC 1.687 de 28/12/92).Consulteu l’excursió núm. 10.
El Pimpoll

pimpoll

El Pimpoll d’Arnes, propietat de l’Ajuntament i emplaçat a l’indret del Coll de Miralles, és un arbre molt ben conformat. La seva edat supera els 500 anys, té 31 m. d’alçària i el perímetre del seu canó és d’uns 3,20 m. Està situat dintre de la forest número 5 del catàleg d’utilitat pública El Port.
Per veure’l cal enfilar a través de la pista forestal d’Horta de Sant Joan cap a l’àrea recreativa de la Franqueta i Mas de Quiquet i, pel ramal, cap a la forest El Port d’Arnes fins el Coll de Miralles. D’aquí, d’aquest joliu Coll, surt el senderó de l’Escaleta Vella (anomenat així per la configuració del senderó) cap a Terranyes i a uns vuit o deu minuts trobem el mangífic pimpoll.
Va ser declarat arbre monumental per l’ordre del DARP de 8 de febrer de 1990 (DOGC 1262 de 2/3/90).Consulteu l’excursió núm. 6.
El Pi Ramut El Pi Ramut, al terme municipal d’Arnes, té 22 m. d’alçada, el volt del canó és de 3,15 m. i les seves ramificacions comencen a 5 m. És propietat de l’Ajuntament d’Arnes i es troba al peu del camí de Terranyes, al mateix indret on està ubicat el Pimpoll d’Arnes, però a uns 5 minuts caminant més amunt. És un arbre ben conformat però, com diu el seu nom, molt ramut en desenvolupar-se sense competència d’arbres veïns coetanis.
Molt a prop i per sota d’ell hi ha un altra pinassa: el pimpollet, que amb el temps pot arribar a ser arbre monumental. Va ser declarat arbre monumental per l’ordre del DARP de 8 de febrer de 1990 (DOGC 1262 de 2/3/90).Consulteu l’excursió núm. 6.
Pi de Balija El Pi Balija, situat al terme municipal d’Horta de Sant Joan, és un pi blanc de grans dimensions: 19 m. alçada, 4,30 m. de volt de canó i altres 5,60 m. de volt de soca. Està situat a l’indret de Pessells, prop del camí agrícola-forestal a Almudefes i Pessells i a 4 quilòmetres del coll de Sabaté. Són de ressaltar les gruixudes branques que, des de 10 a 12 m., baixen i es recolzen a terra, típic d’aquest tipus d’arbres vells i que no han crescut aïllats. El pes del propi brancatge, agreujat pel de les gebrades, neus i vents, donen aquest aspecte fantasmagòric a aquest tipus de pins vells. El pes de la neu ja ha trencat branques més enlairades.
Va ser declarat arbre monumental per l’ordre del DARP de 3 de desembre de 1992 (DOGC 1262 de 28/12/92).
Teixos de Marturi El teix de Marturi, al terme de Roquetes, és un arbre ja sense capçada d’uns 5 m. d’alçària. Hom el veurà si segueix, a una hora de camí, el senderó de muntanya de la Cova del Vidre a Caro, però en un ramal del camí molt perdedor. Aquest surt a uns 25 minuts de dita cova i puja cap al penya-segat de Marturi, prop d’uns cultius abandonats molts anys enrera.
Al canó, trencat a uns 5 m. per llamps, neus i sobretot pels anys, hi ha nascut un pi rojal, molt bonic i vigorós, que ja té més de 12 m. d’alçària i forma un conjunt vegetal digne de veure.
A la vora hi ha un altre teix amb més vitalitat, d’uns 3,65 m. de circumferència a 1,30 m. de terra, també declarat monumental.
Teixos d’En Grilló El teix d’En Grilló és un arbre poc conegut malgrat les seves magnituds i antiguitat, superior als 1000 anys. De 13 m. d’alçada acull, en el forat d’una branca trencada, l’amagatall d’una geneta. El trobem a l’indret d’En Grilló, dintre de la forest número 9 del catàleg d’utilitat pública El Port, propietat de l’Ajuntament de Prat de Comte, a la comarca de la Terra Alta.
L’arbre està a mig camí de la pista forestal que, de la bassa rodona de la Refoia, puja a la caseta d’incendis i vèrtex d’En Grilló, a uns 700 m. de la bassa. Té uns 4,60 m. de volt de canó a 1,30 m. i 6,05 m. a la base. A partir de 2,50 m. presenta moltes i vigoroses branques, encara que la cara nord del canó estigui amb fortes pudricions.
Al petit cingle, davant mateix del teix, hi ha una cova de difícil entrada i que suposem poc explorada. Per sobre del cingle hi ha un altra entrada, que possiblement comunica per dintre amb la primera.
Faig Gros del Retaule

faig gros

El Faig Gros o pare del Retaule el trobem a les Vallcaneres, a 1080 m. d’altitud, en un fosc barranc del terme municipal de la Sénia. És un arbre de conte de fades: de 25 m. d’alt, ple de bonys i ulls. Es troba a peu de la pista forestal que puja de la Font del Retaule cap a la Portella de Calça. L’indret, amb altres arbres de faig, teixos, grèvols i moixeres ens porten una visió dels boscos boreals i un naturalista, caigut del cel en aquest lloc, mai no pensaria que és a Tarragona. És un dels molts racons meravellosos i desconeguts que ens ofereixen els Ports. Se li calculen 250 anys apropant-se a la seva longevitat, que és d’uns 300 anys. De totes maneres, el canó principal que ha sortit de rebrot a uns 5 m. té una gran vitalitat.
Va ser declarat arbre monumental per l’ordre del DARP de 3 de desembre de 1992 (DOGC 1687 de 28/12/92).Consulteu l’excursió núm. 10.
Roures dels Ullals Els Roures dels Ullals, al terme d’Alfara de Carles, són dos bonics i joves exemplars d’uns 28 m. d’alçada, separats només uns 3 m. A prop, els acompanyen un xop, un plàtan i ramats de braus, ja que estan ben a prop de la placeta de bous propietat de la finca del ramader Rogelio Martí. La capçada conjunta té uns 25 m. de diàmetre.
Els dos arbres tenen les primeres branques a uns 2 m. del terra i ofereixen un bon aspecte vital, encara són joves.
En el mateix paratge, prop de la placeta vella dels braus, hi ha un xop d’uns 3,90 m. de volt de canó, trencat a 6 m. i amb un rebrot o branca viva. El xop presenta la curiositat que a la base del canó té la forma de tauler molt exagerat com els arbres tropicals. Aquest xop, si no fos perquè ja està totalment a les acaballes, hauria de ser declarat monumental.
Lo Parot Molt a prop d’Horta de Sant Joan viu el pare de totes les oliveres, una apreciació dels vilatans de la contrada que el denominen lo Parot. La seva soca supera els 2000 anys d’edat. El trobareu a un brancal per sota de la carretera que ve de Gandesa, i a uns 600 m. abans d’arribar a la població. Des de Lo Parot es contempla un magnífic panorama, amb l’absis romànico-gòtic de l’església parroquial a la dreta i a l’esquerra el convent de la Mare de Déu dels Àngels o de Sant Salvador al peu de la punxaguda muntanya de Santa Bàrbara.
Encara que de capçada molt minsa, 8 m. d’alçària i 9 m. de diàmetre, realment espectacular és el volt del canó, que té 7,45 m. però més de 15 m. de volt de soca, magnitud que no creiem superada per cap altra olivera, ni de Catalunya ni de l’Estat. No seria d’estranyar, a més, que sigui l’arbre més antic de tota la Península.
Va ser declarat arbre monumental per l’ordre del DARP de 8 de febrer de 1990 (DOGC 1262 de 2/3/90).

Bolets.

bolet

2.1. Introducció

Principalment durant els mesos post-estivals és la temporada del bolet als ports de Caro. Una part dels boletaires, els experts, saben on van, tenen les seves rutes i sempre fan bona collita. Però no cal que perdeu el temps preguntant-los on és que creixen els bolets que cullen. El màxim que aconseguireu de la seva boca són quatre generalitats. Això, si són amics vostres o parents. Si no, són capaços d’enviar-vos en direcció contrària.
La lògica gelosia dels boletaires més experts fa impossible l’elaboració de rutes concretes i mapes sobre els millors llocs dels Ports. Si es fes això, s’emplenarien de cotxes i seria impossible de trobar-hi bolets. Hi ha altres motius que desaconsellen revelar el secret. Fer-ho significaria una mala jugada per als propietaris forestals. Però per damunt de tot, la raó principal per mantenir silenci és que, en cas contrari, anar a collir bolets perdria tota la gràcia.

2.2. Consells i normes bàsiques

Quan el boletaire s’endinsa en el bosc, ha de tenir en compte que entra en un ecosistema natural amb una sèrie de característiques i relacions internes molt complexes que cal respectar. No es pot anar pel bosc com ho faríem per la ciutat. L’equilibri d’aquest ecosistema és vulnerable, i l’acció humana poc assenyada el pot posar en perill. És per això que és molt important que el boletaire segueixi escrupulosament una sèrie de consells i normes de comportament:

  • No deixar res al bosc d’allò que s’hi ha dut. El millor èxit és que el teu pas pel bosc no es noti.
  • Evitar els crits, el soroll i l’ús de ràdio i de cassettes, que poden espantar els animals i alterar els seus costums.
  • No encendre mai foc ni fumar.
  • No trencar branques, ni arrencar plantes, ni collir flors.
  • Tallar els bolets arran de terra amb un ganivet.
  • No remoure la fullaraca, ja que es poden malmetre els micelis o posar la terra a la mercè del sol, amb la consegüent pèrdua d’humitat.
  • Posar els bolets recollits en un cistell de vímet i no pas en bosses de plàstic. Així, tot passejant, s’aniran dispersant les espores i els bolets es conserven millor.
  • Collir només els bolets d’interès i en bon estat.
  • No entrar mai dins del bosc amb els cotxes o les motos. Els vehicles són útils per acostar-se al bosc, però no pas per travessar-lo.

Consells pràctics.

  • Aneu al bosc amb pantalons llargs i botes o qualsevol calçat de muntanya que us protegeixin els peus i les cames d’esgarranys, picades o fins i tot de la humitat.
  • Camineu fent ziga-zaga, per cobrir la màxima extensió de terreny i fer créixer les vostres possibilitats d’èxit.
  • Qualsevol ganivet pot servir per tallar els bolets, però millor els que són una mica corbats, com els de jardineria.

Taula de bolets dels ports de Caro.

nom descripció
Fredolic
Tricholoma terreumNom local: moreneta

fredolic o moreneta

Segurament veureu el seu barret gris, quasi negre, treient el nas entremig de la pinassa. El barret fa de 4 a 8 cm. i té una mamella central. Sota el barret, les làmines són de color brut, tirant a gris. El peu és prim i fibrós, i es trenca en un no res. La carn a penes fa olor. Surt en grups nombrosos formant erols.
Camagroc
Cantharellus lutescensNom local: Moixernó

camagroc

Té forma d’embut i un color groc ataronjat a la part inferior del barret i a tot el peu (d’aquí li ve el nom). La part de sobre del barret és llisa i de color tabac, més o menys fort segons la humitat i la insolació de l’indret de criança. Té molt poca carn, però és elàstica i olorosa. Per sota està rebregat, amb solcs i plecs, sovint poc marcats, que corresponen a la part fèrtil del bolet, on es fan i maduren les espores.
Carlet
Hygrophorus russulaNom local: Carlet
El peu és robust, blanc amb taques rosades. La carn és ferma, blanquinosa o rosada i és normal veure’l corcat. Les seves làmines són poc o gens recurrents, primes i atapeïdes, blanques i tacades de rosa. De fet, tot el bolet fa l’efecte que li hagin abocat a sobre un raig de vi negre (precisament, un dels noms populars que rep és vinassa). És un bolet carnós i massís, i pot arribar a fer-se molt grós: el barret pot fer 15 cm. de rotllana i el peu, 100 cm. d’alçària.
Pinetell
Lactarius deliciosusNom local: rovelló (rojal)

rovelló

El seu color és vermellós ataronjat, a vegades tacat de verd, i en el barret hi presenta rotllanes concèntriques més clares i més fosques, amb el marge enrotllat. És un bolet molt bonic, robust, fa la sensació d’estar fet d’una sola peça. Les làmines són fines, atapeïdes i decurrents pel peu. Si les feriu, en regalimen unes gotetes de làtex ataronjat viu: si en menjeu molts en un sol àpat, aquest làtex us pot acolorir l’orina. No us espanteu, no passa res. El peu del bolet és rabassut i sol està tacat i guarnit de petites fossetes.
Pinetell bord
Lactarius chrysorrheusNom local: rovelló
Hi ha qui el confón amb el pinetell, però si li feriu les làmines el làtex que segrega serà de color blanc i, al cap de poca estona d’estar en contacte amb l’aire es posarà groc. Totalment rebutjable, en causar trastorns gastrointestinals com diarrea, vòmits i mal de ventre.
Rovelló
Lactarius sanguifluusNom local: rovelló (negral)

rovelló

Té una gran similitud amb el pinetell. Allò que més el distingeix és que, si li feriu les làmines amb l’ungla, el làtex que en raja pren una coloració rosa-violada, com si fós vi negre, en contrast amb el color ataronjat del làtex dels pinetells. També se’l pot distingir del pinetell perquè agafa tonalitats més fosques, verdoses o violàcies.
Llenega
Hydrophorus latitabundusNom local: pegalosa

pegalosa

La característica principal de la llenega és l’abundant mucílag transparent que porta tant al barret com al peu. És molsut i elegant, i el barret assoleix com a màxim uns 10 cm. de ròdol. O sigui, que no és un bolet que es faci gaire gros. El seu color és gris fosc amb el marge del barret enrollat cap a les làmines. El peu és blanc i groixut, afuat cap a la part de baix. Porta làmines blanques, espaiades i decurrents.

Plantes.

Taula de les plantes dels Ports.

Espígol
Lavandula sp.
Planta arbustiva perenne, que creix fins a una alçada de prop d’un metre, fulles linears lanceolades i tomentoses, bràctees amples i acabades en punta, que presenten pilositats en l’anvers i, en el revers que els dónen l’aparença grisa argentada.
Les flors, blaves o violàcies, ocasionalment blanques o rosades, neixen -entre 6 i 10- en una espiga erecta, al principi de l’estiu. Les flors presenten unes protuberàncies, la superior amb dos lòbuls i la inferior amb tres. Aquesta espècie és la lavanda de l’anglès antic, fa un metre d’alçada i el mateix d’ampla. La varietat Grappenhall presenta les flors amb una essència més intensa. Tots els espígols requereixen d’uns terrenys oberts, assolellats i ben drenats.
Entre els seus usos terapèutics populars es troba la neteja de llagues i ferides degut als seus poders antisèptics. També, amb infusió, serveix per a corregir alguns tipus de diarrea.

Té de roca
Jasonia glutinosa.
És una planta perenne de creixement anyal, i talls d’uns 30 cm. Les seves flors són grogues i destaquen sobre el color grisós de les roques on formen el seu hàbitat.
Conté un conjunt de substàncies que han estat de gran utilitat farmacològica popular. Begut en infusió després de deixar-la secar serveix com a mètode tònic i antidepressiu (o estimulant), de manera similar al te. És també antidiarreic i es pren contra els constipats pulmonars.

Frígola
Thymus vulgaris.

farigola

És una planta de no més de 20 cm. d’altura, amb gran abundància de rametes i petites fulles, molt aromàtiques, que tenen els costats lleugerament curvats cap al revés. En l’extrem de les rames apareixen unes flors petites agrupades.
A més del seu ús com a condiment culinari, també té usos farmacològics: serveix per a banys aromàtics i és antisèptic.

 

 

Romé
Rosmarinus officinalis.

romé

Planta arbustiva, sempre verda, perenne, encara que és oriünda del litoral mediterrani i de les seves illes, posseeix prou persistència per a sobreviure al fred intens dels hiverns septentrionals. Es fa fins a uns 2 metres d’alçada màxima i alegra una paret assollellada. Les fulles ón linears, sense pecíol, amb el revers esblanqueït i amb una simple brisa ja deixa anar l’aroma o amb els nostres mateixos vestits si la freguem en passar a prop. Quan encara no era coneguda la neteja en sec, les mates de romer es posaven prop de l’entrada de la casa a moltes llars amb l’objecte que tothom que hi entrés es refregués contra la planta. L’oli és usat encara en la fabricació de perfum. Les flors, d’un color blau clar, apareixen en glomèruls axil·lars curts al principi de la primavera i són molt visitades per les abelles. El seu nom llatí ros marinus vol dir “rosada marina”, perquè, com hem dit abans, creix prop de la mar en sòls lleugers i calcaris ben assolellats. La flaire del romer, que a alguns els recorda la de l’encens, és bastant forta; cal, doncs, no agafar-ne gaire per a perfumar-se o per condimentar. Les flors constitueixen un bon afegitó a les amanides primerenques i un ramellet posat a la carn abans de rostir-la li dóna un gust aromàtic. La planta té també nombrosos usos medicinals i la propagació se’n fa per llavor o per esqueix.
S’utilitza pràcticament per a tot, tant les fulles com les rames. És un bon condiment per als menjars (per exemple el cremat) i farmacològicament serveix per al ronyó, reuma i dolors musculars. També s’utilitza per a combatre la caiguda del cabell.Ginebre
Juniperus communis.

ginebre

Arbre perenne que creix fins a uns 10 metres d’alçada, d’una gran persistència i adaptabilitat. Necessita d’un sòl guixós per a poder atènyer proporcions d’arbre en regions muntanyenques i en terreny amb torbes o pantanós creix més petit i té aparença arbustiva. Les fulles són petites, lineals, punxants, en forma d’alena, que poden tolerar una calor considerable o un fred intens, perquè hi ha un mínim de pèrdua d’humitat per a la transpiració.
Totes les parts de la planta són fragants. Les flors són petites i blanques i van seguides d’unes baies carnoses en forma de pèsol (fruits), realment pinyes; primer són verdes i després quan maduren es fan d’un intens color púrpura, cosa que requereix dos anys. S’utilitzen per a comunicar el seu singular perfum a la ginebra, la qual pren el nom d’aquesta planta. L’arbre té una atractiva escorça vermella, que es pot arrencar fàcilment com la del tell; la fusta també és olorosa quan crema. A Escòcia és utilitzada per a donar el seu gust al salmó fumat.Grèvol
Ilex aquifolium.

grèvol