Fauna

Introducció

Salten per tot el massís un gran ramat de cabres salvatges (Capra hispánica) amb una important població de cinc mil exemplars i que constitueix l’espècie més emblemàtica dels Ports. La creació de la Reserva Nacional de Caza, l’any 1996, va resultar decisiva per protegir l’espècie i evitar la seva desaparició. El fet de trobar-les és un motiu de satisfacció per la seva bellesa.

Els porcs senglars també estan escampats per tota la serralada. Fa més de 100 anys que foren extinguits els llops, dels quals només en resten contalles poc o molt verídiques, i més d’un topònim els recorda. El carnisser més temut pels seus estralls entre l’aviram és el gat mesquer. La rabosa és més petita i menys dolenta. El teixó s’assembla al porc, però és més petit.

Als rius Matarranya, Algars, Ulldemó, Racó d’En Patorrat i Pena hi ha llúdrigues i fagines, aquestes de color negre; sempre utilitzen els senders i durant el dia s’amaguen a les heures de les cingleres. Les àligues volen per molts indrets. N’hi ha de roges, negres i blanques. Els falcons, corbs i gralles també poblen els Ports. Darrerament hi ha voltors. Els ocells són molts i de nombroses famíliques que omplen els boscos amb tonalitats alegres i, a vegades, misterioses.

Entre els rossegadors hi ha l’esquirol, el talp, el conill, la llebre, les rates i els ratolins. Dels rèptils, n’hi ha de moltes mides, i el més petit és l’escurçó, l’únic verinós. També com a verinós hi ha l’escorpí i la taràntula.

Als rius del Port hi ha truites, crancs, anguiles i d’altres espècies. A l’Ullal, abans d’arribar al Toscar, actualment hi ha unes basses per criar-hi truites.

Cabra salvatge (Capra hispanica)

cabra salvatge

És un dels mamífers salvatges més grans, ja que alguns mascles poden pesar els 100 Kg. i superar els 80 cm. d’alçada a la creu. Les femelles són sempre més petites i no solen pesar més de 50 Kg. i tenen les banyes molt menys desenvolupades que els mascles (que arriben fins als 90 cm.). Per adaptar-se al difícil terreny dels ports, estan dotades d’unes ungles amples en les quals els dos dits tenen moviment independent, la qual cosa dota a l’animal d’una extraordinària adherència a la roca i li permet escalar per parets quasi verticals.
Durant la major part de l’any es distribueixen en grups de mascles i de femelles amb joves que no es barallen entre ells. És en arribar la tardor, quan comença l’època de zel, que els grups de mascles es disgreguen i tenen lloc les aparatoses baralles en les quals els contendents s’incorporen sobre les potes posteriors i descarreguen tota la seva força sobre la testa del contrincant. Les femelles, després de 5 mesos de gestació, donen a llum una cria (a vegades 2) a les quals alleten durant 3 mesos.
Aquesta espècie es troba en règim de protecció i de caça controlada.

Escurçó (Vipera latasti)

escurçó

El seu cos és curt i relativament gruixut i no sol superar els 50 cm. A la part superior té dibuixada una cadena de rombes de color castany fosc bordejats de negre que va des del cap fins la cua. El cap és triangular i cobert per moltes i petites escames. Té les pupil.les verticals, però el més característic és la protuberància que té a la punta del cap, com una banya. La seva activitat és gairebé sempre diurna, sols té hàbits nocturns quan les temperatures són molt altes. Té fama de perillós pel seu verí, però sols és mortal en aquells casos que la persona no estigui en plenes facultats físiques (com ara nens o avis). De totes maneres, el seu caràcter és tímid i assustadís i, per tant, evita el contacte amb els humans.

 

Rabosa – guineu (Vulpes vulpes)

rabosa

Té el tamany d’un gos mitjà, ja que, incloent-hi la cua, no sol superar els 120 cm. i el seu pes no és superior als 10 kg. Els mascles són més grans que les femelles, com passa a la majoria dels mamífers carnívors. El seu pèl, juntament amb els seus hàbits depredadors, li han portat la major part de problemes, ja que és dens i llarg i li dóna una qualitat molt aprecidada en pelleteria. La punta de les orelles i de la cua sol ser negra, així com algunes zones de les potes. La gola, la barbeta i la panxa solen ser quasi blancs. El morro és afilat i acaba amb un musell petit, negre i brillant.
Sempre evita a l’home. Se sol organitzar amb parelles, cadascuna de les quals ocupa i defensa un territori particular. En aquest territori excaven les seves galeries i donen a llum a les seves cries.

Esquirol (Sciurus vulgaris)

esquirol

La seva coloració rogenca, la seva cua llarga i el seus moviments àgils i nerviosos fan que aquest mamífer rossegador sigui fàcil d’identificar. No sol superar els 40 cm. de longitud total, dels quals, quasi la mitad correspon a la cua, que està dotada d’abundant i llarg pèl. També les seves orelles tenen el pèl llarg. Les seves quatre potes tenen unes ungles molt fortes que li permeten agafar-se perfectament als troncs i rames dels arbres. Les davanteres, a més, realitzen la funció de mans per tal de manejar els aliments.
Es pot observar pràcticament sols de dia, ja que de nit s’amaga. No hiverna i és precisament en aquesta época quan s’aparella.

 

 

Voltor (Gyps fulvus)

voltor

La silueta del voltor en ple vol és inconfusible. Quan vola, el seu enorme tamany així com la semblança dels dits que tenen al seu extrem les ales, són clars indicis de l’espècie. És un au d’aspecte pesat que arriba a medir fins un metre d’alçada. A la base del coll apareix un característic collar de plomes blanques. A pesar de que el seu plomatge és dens i llarg, el coll i el cap apareixen coberts únicament per un curt plomatge de color blanc.
És un au colonial. Forma grups més o menys nombrosos a les zones de cria. A mesura que el sol acalenta l’aire es formen tèrmiques ascendents que permeten que siguin aprofitades pels voltors per prendre alçada. Si no fós gràcies a l’empenta d’aquest aire calent, els voltors tindrien seriosos problemes, ja que el seu enorme pes és massa gran per a les seves ales.

Àliga reial (Aguila chrysaetos)

àliga reial

És l’au rapinyaire més gran i emblemàtica de tota Tarragona. El seu color marró adquireix unes tonalitats daurades en els caps dels adults, la qual cosa li ha valgut el nom d’àliga daurada. Els exemplars joves solen ser molt més foscs amb una gran tira blanca a la cua. Degut al seu tamany (pot arribar als 2 m.) i a la majestuositat del vol, la seva silueta és inconfusible. Té prop de 80 cm. d’alçada. Entre les seves preses estan les llebres, les raboses, alguns rèptils i inclòs cabres salvatges.

L’àliga cuabarrada (H.fasciatus) és més petita que l’anterior, però té la característica de tenir la cua pintada a barres travesseres i és més agressiva i una excel.lent voladora.

 

 

Eriçó (Erinaceus europaeus)

Cap altra espècie de la fauna ibèrica, té el cos cobert per punxes llargues. Només li queda desprotegit el ventre, les potes, la cua i la cara que tenen pèl. A la cara apareix una franja fosca que va des del musell fins a l’ull. El tamany no sol superar els 35 cm. i sols els més grans passen dels 1200 g. de pes. Amb tot, el seu aspecte general és compacte.

És d’hàbits nocturns i no és extrany veure’l voltar pels costats dels camins a la recerca d’invertebrats (caragols, cucs…) que componen la part fonamental de la seva dieta. Davant els depredadors, l’eriçó és fa una bola i deixa a l’exterior sols la seva capa de punxes protectores. Una pauta interessant de l’eriçó és enfrentar-se a l’escurçó i depredar les seves poblacions, ja que sembla que té una certa resistència al seu verí.

Mussol (Tyto alba)

mussol

La cara del mussol és la seva característica principal. Té uns ulls molt grans i negres, situats un a cada costat de l’aparentment bec petit, estan enmarcats en una cara completament blanca i en forma de cor. El seu pit és de color blanc molt net, que contrasta amb les tonalitats ocres i groguenques de les parts superiors. Les seves potes són llargues i primes, i estan totalment cobertes de plomes fins al neixement dels dits, armats amb unes poderoses i afilades ungles de color negre.
És tímid i poc visible. Comença a caçar per la nit, i la seva dieta es basa de petits mamífers. Els seus ulls i orelles li permeten localitzar amb exactitud a la seva presa i, l’especial disseny de les seves plomes, evita que faci soroll al volar. D’aquesta manera cau a sobre de les seves preses sense que s’adonin.

 

 

 

 

 

 

Gat salvatge (Felis silvestris)

gat salvatge

El gat salvatge, encara que paregut al gas domèstic, és més gran, ja que els mascles poden arribar a pesar 6 kg. El seu pelatge es confon amb l’entorn, és més espés i llarg que el del seu parent domèstic. La coloració és de tonalitats grises i marrons, està adornada amb algunes línies negres que ajuden a difuminar la seva silueta.
A la cua, aquestes bandes fosques es converteixen en anells que la rodejen. Les potes tenen 4 dits amb unes ungles molt afilades.

És una animal solitari i tímid. No accepta la presència humana.

 

Senglar (Sus scrofa)

senglar

D’aspecte rústic, el senglar encarna en sí mateix la duresa de l’entorn on viu. El seu cos és relativament curt i el desenvolupament de la meitad anterior és més gran que la posterior. Les seves potes robustes i cobertes d’un pèl aspre i fort, igual que la resta de l’animal, tenen quatre dits, dos dels quals sols toquen el terreny quan aquest és tou. Els altres dos, els principals, són iguals que els d’altres animals, com les cabres o ovelles.

El tret més significant d’aquesta espècie és, sense dubte, el seu cap gran, allargat i provist d’uns pavellons auditius molt visibles i coberts d’un pèl més fosc. Els seus ulls, relativament petits, queden quasi amagats entre el pelatge, i el seu musell és molt dur i sensible. Els mascles tenen a més uns ullals que els serveixen de defensa.
S’alimenten i desenvolupen la seva activitat durant la nit